No volem saber.
No volem saber els vostres sabers porucs. Ni ens guien els mapes de les presons del possible. La burocràcia, el cinisme i l’oportunisme són el pa amb què s’esclavitzen les ments, s’embriden els desitjos i es domestiquen els reptes. No volem aprendre a calcular el preu fet de l’angoixa. No volem saber el que cal saber. Ni ser excel·lents. Ni ser competents. Tampoc complaents ni obedients.
Ens importa més el que no sabem que els coneixements que ja tenim. Per això entre nosaltres fem lloc als mestres, els mestres veritables que fan i deixen pensar, que fan i deixen viure, que fan i deixen crear. Mestres antics per a problemes sempre nous. Rebre és més important que comunicar. Escoltar és més important que produir. Acompanyar és més important que projectar. No hi ha aprenents sense mestres, ni mestres que no siguin, sempre i encara, aprenents. En un temps en què la vida i l’experiència s’han privatitzat i individualitzat, l’autoformació, l’autoajuda, l’automoció i l’autoestima han dinamitat el valor de la transmissió. Transmetre és poder dir nosaltres a través del que ens donem: sabers, experiència, paraules, problemes, vivències, formes i sentits.
Per tot això ens agrada prendre cura de la paraula escola i de la paraula estudi. L’escola és el lloc i l’estudi és l’activitat a través dels quals compartim els nostres aprenentatges. No tota escola és una escola ni tots els estudis del mercat ens permeten estudiar. Fer escola és disposar de l’espai, el temps i l’atenció que fan possible que l’estudi ens transformi i ens exposi a la relació amb continguts i amb vincles que no ens deixaran igual. Quan estudiar ha passat a voler dir «treure’s un títol» està clar que tenim un verb expropiat a reconquerir. Estudiar és allò que fa qualsevol que indagui i mantingui desperta l’atenció cap a tot allò que no ha estat encara codificat.
No volem saber els vostres sabers porucs, dèiem. Per això necessitem aprendre el dubte que interromp les credulitats del nostre temps. Volem forjar els sabers que combaten les opressions del nostre món. Perquè mai no en sabem prou si el que volem és fer un món millor, ni mai no ho sabem tot si el que ens mou és el desig de no deixar d’intentar-ho. Aquest repte no té límits d’edat, ni avall ni amunt: és una crida a la complicitat dels més petits i dels més grans. Tampoc no té límits de llengua, ni raça, ni de gènere ni d’origen: els sabers teixeixen el continu de la diversitat del món i impliquen mans, matèries, paraules, textures i horitzons.
Perquè portem amb nosaltres l’impuls d’aquest desig i la riquesa d’aquesta diversitat de mons, la nostra és la veu dels aprenents, d’aquells per qui aprendre no és un tràmit ni un trànsit sinó una contínua forma de compromís. Els nostres reptes són humils i exigents alhora. El seu punt de partida és la matèria bruta del món. El seu horitzó, el que poden esbossar les idees nascudes en una ciutat-escola a cel obert.
Marina Garcés
